Plana Alta: De Benlloch a Benlloc: es normalitza el topònim del municipi


 

Galería fotográfica

Fotografia /Galeria/2017/9/163257_94045/1_M1.jpg
La Plana al Dia | Plana Alta | Cultura | 19-09-2017
De Benlloch a Benlloc: es normalitza el topònim del municipi

Benlloch canvia el topònim del municipi, que passarà a ser Benlloc, d’aquesta forma el nom es normalitzat i serà oficialment en valencià.
La corporació municipal va aprovar aquest canvi en Plenari extraordinari, el dia 15 de setembre. Després d’un període d’exposició pública de 20 dies hàbils i l’aprovació al consell de govern de la Generalitat Valenciana, serà oficial aquest canvi.
A partir d’aquest moment la forma d’anomenar el nostre poble és Benlloc, i identificarem als habitants amb el gentilici belloquí/ belloquina. Així normalitzem la forma en valencià.
L’alcalde, Àngel Ribés, explica que “queden pocs pobles sense canviar el seu nom, i des de l’equip de govern apostem per la llengua i intentem normalitzar-la, per aquest motiu és trist que Benlloc encara no estiga canviat”, i la hac no és acceptada en valencià.
La corporació s’ha basat per fer el canvi en l’estudi de Vicent Pitarch, catedràtic de llengua catalana, on aclareix que «la tradició ortogràfica nostra representava el so final de [k] amb el dígraf «ch», una situació que la codificació contemporània de la llengua (assumida per les Normes de Castelló) ha rectificat suprimint-ne la «h». Aquesta norma general, de la qual
s’exceptuen els cognoms, és aplicable també als topònims i així han estat normalitzats Alberic i Albuixec, posem per cas.»
Tal com escriu Pitarch, «definitivament, el nom del poble ens reclama de ser posat al dia […], raons d’estricte ordre lingüístic, de coherència històrica i d’oportunitat actual posen de manifest que el topònim normalitzat ha d’ésser Benlloc, com sona i com s’ha d’escriure».



ESTUDI DE VICENT PITARCH

El procés democratitzador de la nostra societat implica, com no podia ser altrament, l’impuls de la normalització de les pautes lingüístiques socials. Ningú no ignora que, entre els indicadors del procés de normalització lingüística hi ha la toponímia, al capdamunt de la qual cal situar els topònims de proximitat, com ara, els noms del poble, la comarca o el país, els quals assoleixen un relleu especial precisament a causa dels ressorts psicològics d’autoidentificació personal i col·lectiva que generen.
Com ningú no ignora, al País Valencià la normalització dels noms dels municipis ha fet un progrès considerable, del qual, de manera incomprensible, anava quedant desenganxat Benlloc. És hora, doncs, que participem d’aquest programa admirable de normalització social que duu a terme el Govern valencià, tot incorporant-nos a la gran majoria dels municipis del país que tenen el topònim normalitzat. En el nostre cas en concret, la decisió no ofereix complicacions notòries, sinó que més aviat es tracta d’una simple supressió de la hac final que perdura, com a vestigi històric per bé que anacrònic, en la forma actual Benlloch.
El criteri etimològic
No costa d’entendre que Benlloc és l’evolució (d’altra banda, produïda d’acord amb les pautes fonètiques de l’entorn, com és normal) d’un primitiu bell lloc, i bé que la memòria del poble manté viu aquest significat. Per tant, si atenem en rigor al criteri etimològic, el topònim l’hauríem d’escriure Bell-lloc. Segurament, així es va fer durant l’edat mitjana, per bé que els testimonis documentats referents al nostre topònim són tardans. No hem pogut comprovar, per exemple, si el Belllloc que apareix a l’escriptura de «donació a Pere de Sant Climent d’una porció d’aigua per al molí que té a Belllloc» (datada a València el 19 de febrer de 1277)1 correspon exactament al nostre poble. J. Coromines suggereix que sí, per bé que s’ha de reconèixer que l’anàlisi específica que fa del topònim «Bell-lloc del Pla»2 no és gaire convincent.
D’altra banda, bé que ens consta que el primer, i únic, Bell-lloc documentat a les cartes de poblament valencianes medievals correspon a l’actual Pobla de Benifassà, que ja devia ser anomenada Bell-lloc l’any 1262 (a la carta de poblament sols ix amb el nom llatinitzat: Pulchro loco). De tota manera, el topònim no apareixerà amb el nom de Bell-lloc fins a la carta de poblament de 1278, que per cert no és la de la Pobla de Benifassà sinó la del veí Bellestar3: «sicut affrontat de prima parte in termino ville de Bell·lloch, et de secunda parte in serra del Boxar».
Com a cognom, Bell-lloch o Belloch va identificar ciutadans que tenim documentats a l’edat mitjana (a Castelló de la Plana, Sant Mateu, Cervera del Maestrat, Onda, Portell, Castellfort, València, Alzira i Xàtiva), els quals, però, ens consta que eren originaris de Catalunya4, segurament de Bell-lloc d’Urgell, sobretot.
Recordem que en la fundació de Benlloc els únics referents toponomàstics eren, a la carta de poblament, Beniaixó i Tahalfazar: «terminum alchariarum de Beniayxó et de Tahalfazar, in quibus villam vestram construetis vos et laboratores vestri». Paga la pena de notar que una lectura errònia del canonge Mateu va fer circular Beniaixó com a Benifaixó. Segons mossèn Betí5, la vila degué ser edificada tot d’una («muy luego de dada su carta-población en 1250») de la carta de poblament, datada el 5 de març de 1250. També aleshores seria reconeguda ja com a ‘bell lloc’?
En qualsevol cas, la forma toponímica Bell-lloc/Belloch referent al nostre poble (amb el dígraf –ch clàssic, com a transcripció del so velar a final de mot) degué aclimatar-se a la darreria de l’edat mitjana i, sens dubte, per influència etimologicista, es mantindria tot al llarg de l’edat moderna i contemporània, tal com testimonien els exemples següents, que ací adduïm tot seguit, precedits de l’any, o segle –i l’autor, entre parèntesis–, excepte en el primer cas: 1445 (Ot de Montcada)6, Belloch; 1498 (acta notarial)7, Belloch; 1564 (Martí de Viciana)8, Bell lloc; 1585 (H. Cock)9, Belioc; 1611 (Gaspar Escolano)10, Belloch; s. XVII (G. Blaeus)11, Belloc; 1681 (Vicent Marés)12, Belloch; 1756 (Jaume Mateu)13, Belloch; 1776, Belloc; 1791 (Franz J. von Reilly)14, Belloc; 1935 (Llista de noms de municipis)15, Bell-lloc del Maestrat, etc.
El modern Benlloc
Com degué ser pronunciada la grafia “ll” dels Belloch que acabem d’esmentar? Potser al començament va representar un doble so de “ll”, que, en tot cas, ben aviat es simplificaria mitjançant una sola grafia “ll”, un fenomen fonètic que ha quedat manifest en el nostre gentilici: belloquins. Ara bé, abans d’aquesta simplificació, bé podia haver-se produït una diferenciació dels dos sons de [ll + ll] en [n + ll], que explicaria l’aparició del modern Benlloc.16 En l’explicació d’aquest cas de dissimilació, convindria tenir en compte el fenomen, força estès arreu de parlars valencians, que posa de manifest la poca consistència de les geminacions i que podem exemplificar mitjançant els casos següents: “tl” > [n+l]: ametla > [amenla]17; “tg/tj” > [ɲ+ʤ]: rellotge, llotja > [rellonʤe] [llonʤa]. Notem, a més, la funció del so nasal [n] (a banda dels casos de palatalització) en aquests fenòmens de desgeminació.
Siga com siga, tenim la certesa que al segle XV el nom del poble ja havia incorporat la “n” interior (Benlloc), d’acord amb el document que va exhumar el professor Víctor Bort: «ya a darrers del sigle XV, 1498, en l’acte de l’Adjutori, llegim “presentis ville Benllochi”, alternant en la forma Belloch18». En efecte, des de temps remots coexisteixen les formes toponímiques Benlloch i Belloch, aquesta darrera potser afavorida per la mentalitat cultista dels escrivans, mentre que la primera seria la més fidel a la realitat de la llengua viva. Així doncs, al costat dels testimonis de Belloch, transcrits adés, cal adduir-ne els següents: 1498, Benlloch19; 1673 (Ordenanzas)20, Benlloch; 1719, Benlloc21; 1786 (B. Espinalt)22, Ben-lloch; 1797 (Cavanilles)23, Benlloc; 1826 (Sebastián Miñano)24, Benlloch; 1873 (Bernat Mundina Milallave)25, Benlloch; 1892 (Joan A. Balbàs)26, Benlloch; 1913 (Carles Sarthou Carreres)27, Benlloch. Per cert, Sarthou dubtava entre «Benlloch o Bell-lloch», per arribar a la conclusió curiosa i peregrina que el topònim «es corrupción de Bell-lloch, Benilloch y antes Benifaisó»28. I una posició semblant a la de Sarthou la trobem, per exemple, en l’erudit mossèn Manuel Betí: «al lugar de Benlloch, y mejor Bel-loch, (lugar bello, o hermoso)»29.
Pel que fa a la solució moderna, Benlloc, considere especialment il·lustratius els testimonis de l’historiador local, el doctor Mateu, així com el de B. Espinalt. Segons el primer, «todas estas bellíssimas circunstancias de esta villa explicaron sus fundadores con ponerle el nombre de Bell-lloch, que varían en algo sus successores, porque unos quitan dos ll, y la llaman Belloch, y otros las mudan en una n, y la pronuncian Benlloch»30. Amb termes encara més explícits, Espinalt confirmava el triomf definitiu de Benlloc, a finals del segle XVIII: «La llamaron Bell-lloch, que quiere decir Bello Lugar, de donde le ha quedado el permanente de Ben-lloch»31.
Siga com siga, paga la pena de remarcar el contrast que hom detecta entre la pervivència de la forma Belloch entre autors diversos i el predomini progressiu i gairebé absolut, a partir del segle XVII, de la forma Benlloch en el conjunt de la documentació local belloquina, tant eclesiàstica com notarial. En efecte, tot sembla indicar que la preferència per Belloch que manifesten els tractadistes (forasters, notem-ho bé, per bé que tampoc podem desestimar el testimoni del canonge Mateu, un dels grans referents de la història local) respon a la seua sensibilitat cultista, que contrasta amb la consolidació, efectiva i popular, de la forma Benlloc, la qual, al segle XVII ja devia trobar-se en el tercer segle de vigència. Així doncs, entre els segles XVI i XIX, van conviure, per bé que a diversos nivells, les dues variants del primitiu Bell-lloc: una de caràcter institucional, Belloch, de to cultista, i l’altra, Benlloch, producte evolucionat de la vitalitat del parlar local.
En aquest sentit, resulta definitiu el testimoni que ofereix la documentació conservada al fons arxivístic de Benlloc, la qual va començar a exhumar, a través de la publicació domèstica Les Fulles, el benemèrit professor Víctor Bort Casanova, una mostra de la qual queda reflectida a l’annex. El professor, que va conèixer com ningú aquests fons documentals, va arribar a la conclusió que durant el segle XVI alternaven les formes del topònim Belloch i Benlloch, «pero des del XVII en avant l’unica forma que apareix es Benlloch»32.
Així doncs, sense cap dubte, el nom de Benlloc del nostre poble no sols té una antiguitat de cinc-cents anys ben complerts sinó que, a més, als darrers segles ha estat la forma viva i única amb què el veïnat belloquí identifica el municipi. Ben mirat, el topònim Benlloc no sols compta amb una història venerable sinó que com a forma alternativa a qualssevol Bell·lloc i tant amb valor de topònim com de llinatge el trobem força estès durant els darrers cinc segles, si més no. En aquest sentit, són significatius els dos valencians de cognom Benlloch, l’un Bernat i l’altre Ponç, que el 14 de juliol de 1279 trobem a Alzira, tot i que la transcripció del tal cognom en aquests casos no semble plenament garantida33. Així mateix resulta curiós que el viatger il·lustrat valencià del segle XVIII, Antonio Ponz, es referís a Bell·lloc d’Urgell adés mitjançant Benlloch, adés mitjançant Belloch34.
No cal dir que, en constituir-se l’actual estat espanyol a començament del segle XIX, l’administració reconeix el topònim Benlloch com a forma oficial única, una decisió que, de manera indirecta, afavorirà la reacció purista segons la qual la forma Benlloch serà tinguda per espúria (la «corrupción», d’acord amb l’expressió de Sarthou) i acastellanada. Per la mateixa via purista s’arriba a postular Bell-lloc com a topònim genuí, el qual, en tot cas, admetria un complement especificador amb la preposició de: Bell-lloc del Pla (!) o Bell-lloc del Maestrat (!), propostes totes dues estranyes i sense tradició.

El criteri normalitzador: Benlloc
És evident que per a establir els noms de les coses hem de tenir present l’origen dels tals noms. Vet ací un criteri lingüístic, que es complementa amb l’altre segons el qual en la normalització dels noms intervé el factor de la seua evolució. O, dit en uns altres termes, convé harmonitzar la tradició escrita amb l’oralitat viva.
De tota manera, tampoc no podem ignorar que l’onomàstica certament constitueix una part integrant del cabal lèxic de la llengua, però amb uns trets ben específics i diferencials respecte del lèxic comú. La seua funció individualitzadora o caracteritzadora determina que el topònim, posem per cas, no admeta de ser analitzat de manera estricta amb els paràmetres aplicables al lèxic general. El topònim té un component semàntic local i concret que el discrimina respecte dels mots comuns, de manera que els uns i els altres funcionen amb mecanismes diferents, entre els quals no podem ignorar, ni de bon tros, els d’ordre psicològic. Tothom veu normal escriure el mot comú escurar, posem per cas, amb una forma unívoca, qualssevol que siguen les variants amb què siga pronunciat, precisament perquè és un terme que no té connotacions d’ordre personal ni grupal. En aquest sentit convé preguntar-nos: podria ser considerat normal a Benlloc la transcripció Bell·lloc? I, en el tal cas, com s’hauria de pronunciar? Ara: davant del caràcter “impersonal” del lèxic comú, el topònim exerceix la funció d’”autoidentificació local”, un mecanisme que explica que el topònim siga percebut d’una manera pels seus veïns i d’una altra ben distinta pels forasters. En aquest sentit, un hipotètic Bell·lloc com a indicador del poble, avui dia sobtaria a la població belloquina, justament perquè el percebria irreal, estrany i aliè, alhora que la reacció dels forasters en general bé podria ser d’una certa indiferència, o distanciament. Ben mirat, el procés normativitzador postula diverses sensibilitats segons haja de ser aplicat al lèxic comú o a la toponímia, així com al capítol de l’onomàstica constituït pels llinatges.
D’acord amb els criteris de l’onomàstica aplicats al topònim del nostre municipi, podem establir les constatacions següents:
El nom primitiu del poble va ser Bell-lloch, amb el so geminat de la “ll”, una realització fonètica que segurament duraria poc de temps. Com a mostra de la reducció a un sol so de “ll” conservem el gentilici belloquí.
L’opció de restituir la forma Bell-lloc en el nostre cas sembla una alternativa arcaïtzant. Com a rètol del municipi, Bell-lloc seria percebut per la població belloquina com a una solució irreal, estranya i aliena, la qual, en definitiva, en lloc d’afavorir l’autoidentificació del veïnat, hi podria provocar una certa desorientació popular, si no un refús obert.
Mentre se simplificava la pronunciació de la “ll” potser es va produir el fenomen de diferenciar les dues “ll” en “n + ll”: Benlloc, d’acord amb una llei fonètica activa en diversos parlars valencians.
La pronunciació de Benlloc, tal com s’ha generalitzat els darrers segles i s’ha consolidat al nostre temps, compta amb una història de més de cinc-cents anys i degué desplaçar plenament la de Belloc (amb una sola “ll”) a la segona meitat del segle XVIII35.
A partir del segle XVI van conviure, per bé que a diversos nivells, les dues variants del primitiu Bell-lloc: una de caràcter institucional, Belloch, cultista, i l’altra, Benlloch, producte de la vitalitat del parlar local.
La tradició ortogràfica de la cultura catalana representava el so final de [k] amb el dígraf “ch”, una situació que la codificació contemporània de la llengua (assumida per les Normes de Castelló) ha rectificat suprimint-ne la “-h“. Aquesta norma general, de la qual s’exceptuen els cognoms, és aplicable també als topònims i així han estat normalitzats Alberic i Albuixec, posem per cas. En qualsevol cas, també en tenim un testimoni venerable, el Benlloc del testament de Pere Ensuategui, fet el 17 d’abril de 1797.
Mereix de ser remarcada l’autoritat d’Antoni J. Cavanilles, que ja a finals del segle XVIII, a la seua magna obra Observaciones..., s’hi avançava a escriure Benlloc, tal com als nostres dies han fet Germà Colon (tesi doctoral, 1952)36, Josep M. Espinàs (A peu per l’Alcalatén, 1996) o el professor Francesc Esteve (En la claror de l’alba, 2003), entre d’altres, una decisió que guanya adeptes de manera progressiva.
Conclusió
Definitivament, el nom del poble ens reclama de ser posat al dia i val a dir que la proposta de Bell-lloc sembla arcaïtzant i, doncs, artificiosa, per tal com reproduiria un fenomen fonètic que va desaparèixer a casa nostra durant un antic i lent procés d’uns dos-cents a cinc-cents anys. Per descomptat, les alternatives d’afegir-li complements, com ara Bell-lloc de Benifaixons, o del Maestrat, o del Pla37 (com a eixida per diferenciar-lo dels diversos Bell-lloc vius a Catalunya) no són viables, bé per no comptar amb un mínim de tradició, bé perquè incorren en alguna pífia històrica. Paradoxalment, autors que han propugnat Bell-lloc no s’estalviaven de caure en una altra contradicció, la d’avalar un fantasiós gentilici “benlloquí”, ignorants que és belloquí.
En definitiva, raons d’estricte ordre lingüístic, de coherència històrica i d’oportunitat actual posen de manifest que el topònim normalitzat ha d’ésser Benlloc, com sona i com s’ha d’escriure.
D’altra banda, la transcripció clàssica Benlloch, amb la “h” final, manté per a belloquins i belloquines ingredients inequívocs i entranyables d’identificació personal. Ara: ben mirat, aquesta transcripció tradicional (la qual, sorprenentment, hom ha arribat a considerar castellana davant d’una suposada Bell-lloc valenciana) no deixa de ser una fórmula arcaica, rutinària i superada. Enfront de solucions caduques, els nous temps reclamen modernitzar, sense excuses, elements tan claus en la nostra identificació col·lectiva com ho és, potser en primer lloc, el referent local bàsic: Benlloc.
En definitiva, l’Ajuntament en ple, en sessió tinguda el dia 15 de setembre de 2017 aprova per unanimitat sol·licitar la normalització del topònim del municipi de manera que d’ara endavant siga Benlloc (amb el gentilici corresponent belloquí, belloquina).
Vicent Pitarch i Almela – Benlloc, agost de 2017

ANNEX
Com a testimoniatge de la transició definitiva del clàssic Bell-lloch/Belloch al modern Benlloc, hom pot adduir les mostres següents dels textos que va publicar el professor Víctor Bort al butlletí local Les Fulles, de l’Associació Cultural Benifayxó:

1445: primer document conservat de la història local: pergamí del bisbe Ot de Moncada, concedint permís d’edificar ermita dels sants Màrtirs, “nostri loci de Belloch”, “predicti loci de Belloch” (Les Fulles, núm. 5, 15 juliol 1985, p. 3-7.
1498, 12 juliol: l’acta notarial de l’arribada de la MD de l’Adjutori: “presentis ville Benllochi”, “in predicta villa Benllochi” (Les Fulles, núm. 5, 15 juliol 1985, p. 8-9.
1499: pergamí de l’arxiu parroquial: permís del bisbe Tortosa per a dedicar altar a sant Martí: “loci nostri de Belloch”.
s. XVI: alternen Belloch i Benlloch, “pero des del XVII en avant l’unica forma que apareix es Benlloch” (Víctor Bort, “L’historia del nostre poble”, Les Fulles, núm. 4, 15 març 1985, p. 4).
1610: albarans d’ajudes a militars; text en castellà: “Benlloch”.
1613: pagaments per la construcció de l’església: “presentis oppidi de Benlloch”.
1613: arrendament dels ports de la farina, del Molinet: “presentis oppidi de Benlloch” (Les Fulles, núm. 16, 15 març 1986, s.p.)
1631: testament de Joan Bort: “de la present vila de Benlloch”.
1664: arrendament del molí de l’oli; protocol Gregori de Solà: “presentis ville Benllochi”.
1665: inventari d’objectes de culte de la parròquia: “de la present vila de Benlloch”.
1665: contracte de ferreria; protocol de Gregori de Solà: “presentis ville Benllochi”.
1665: picapedrers francesos: “predicte ville Benllochi”.
1669: dispensa consanguinitat: “presentis ville Benllochi”.
1669: arrendament de la dula dels matxos: “ville Benllochi”.
1678: Pere Blasco, notari: “de la vila de Benlloch”.
1727: text en castellà: “Benlloch”.
1797, 17 abril, testament de Pedro Ensuategui: “Benlloc” (sic).